Explicació de l’autor

02.04.2015 | 0 Comentaris

«Tant que llegeixes, ¿per què no escrius alguna cosa?» Quan la meva mare em va dir això jo encara era un mocós, i em vaig dedicar a continuar llegint sense escriure res. Ni una ratlla. Ella hi anava insistint; però jo, com si sentís ploure.

Anys després, més d’un amic em va fer la mateixa proposició, però sempre els vaig fer si fa no fa el mateix cas que li havia fet a ella.

Fins que, més grandet m’ho va proposar també –ep!– alguna noia. De seguida vaig veure que allò podia ser un joc de seducció. ¿I si a través de l’escriptura aconseguia fer-me-les meves? ¿No és precisament per seduir, que escriu la gent? Sembla que també és la principal raó que impulsa els adolescents a crear grups musicals, així que segurament les disciplines artístiques deuen tenir algun tronc comú poc explorat.

Vaig intentar fer algun poema amorós; o eròtic. Quin horror! Sort que ho vaig deixar córrer sense enviar-ne cap i em vaig salvar de fer el ridícul, que és el més important!

Més tard, sí. Vaig escriure. Molt: cartes a amics i coneguts des del llarguíssim captiveri a què em va confinar l’exèrcit espanyol, o des d’alguna ciutat més o menys llunyana on havia anat a parar per esbargir-me. El tràfic epistolar va ser intens, però totalment estèril. Els destinataris d’aquest papers –almenys això em deien– reien molt. «No paris, escriu cada dia». I jo ja ho feia, però no hi trobava cap al·licient. No hi havia manera que se’m despertés la fal·lera de l’escriptura. Això sí: mentrestant, la de la lectura anava augmentant.

M’agradaven les altres vides, tot i que la meva, més que viure-la, també la llegia. La pròpia existència no era altra cosa que una narració. Però una narració que no podia manipular jo, cosa que m’anguniejava, perquè qui movia els fils eren les contingències de l’esdevenir que tot ho arrossega.

Així que, per intentar controlar una mica el vendaval dels dies i els anys, per no sentir-me empès per la crua intempèrie del món, vaig intentar dominar la situació i fer-me l’amo absolut de les meves peripècies. Però, esclar, com tothom que vol alçar-se en propietari d’alguna cosa, he hagut de tergiversar, camuflar, distorsionar o relativitzar els meus records i la meva personalitat tan indefinida. De manera que el resultat és aquest llibre, un resum de molts moments viscuts però que, malgrat tot, contenen una sòlida veritat.

Antoni Gual

0 comentaris

Escriu el teu comentari

Vols unir-te a la conversa?
Agraïm la teva participació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *