TU NO ETS UNA MARE COM LES ALTRES. Comentari del traductor

01.10.2016 | 0 Comentaris

El llibre ens explica la vida de l’Else, la mare de l’autora, i des de bon principi detectem una existència singular, abans i tot que es comencin a entreveure els temps convulsos que li va tocar viure. Aquesta singularitat té com a punt de partida una identitat que en la seva època, fa un segle, no era gens habitual: l’Else viu més enllà de les convencions socials, de les fronteres de gènere, de classe, de religió i d’ètnia en uns temps en què no se’n deia «ètnia» sinó «raça». Uns temps en què es van cometre disbarats que es van justificar amb diferències que la protagonista és incapaç de percebre. Tenim, per tant, un personatge excepcional, fora d’època, i la filla que intenta reconstruir-ne la història.

Immersos en la narració, de tant en tant ens cal aixecar el cap del llibre per agafar aire i recordar que tot plegat va succeir de veritat. I aquesta constatació sovint ens colpeix i ens anima a continuar amb més ganes i tot.

Ara bé: la tensió narrativa no consisteix a saber què passa, sinó com passa, com ens arriba la història i com ens l’explica l’autora, tres aspectes que val la pena tractar per separat.

¿Com passen, les coses? Passen per dins. Els fets històrics són attrezzo, ambientació; il·luminació o foscor, segons el moment. Van passant de fons i ens marquen una cronologia, però el més important són les actituds, la singularitat i el caràcter de cada personatge, la seva excepcionalitat com a ésser humà, les seves il·lusions, les seves contradiccions i, per descomptat, les seves pors. L’autora demostra conèixer el fons de les seves ànimes. Mentre llegia, sovint em venien al cap les paraules de l’irlandès que protagonitza La pell freda, quan de ben jovenet arriba a la conclusió que no podem jutjar ningú que coneguem prou bé. El lector de Tu no ets una mare com les altres arribarà a conèixer prou els personatges per estimar-se’ls, identificar-s’hi en alguns aspectes i discrepar en d’altres; patirà per ells i amb ells, en compartirà les alegries i arribarà un punt que se sentirà incapaç de jutjar-los perquè, en definitiva, viurà amb ells durant la lectura. Tot un triomf.

¿Com ens arriba, la història? A mesura que avancem en la lectura, prenem consciència de l’elaborada tasca de reconstrucció de la mare que duu a terme Angelika Schrobsdorff: és impressionant, un veritable trencaclosques de testimonis, entrevistes i cartes que en un moment donat es combinen amb els records personals. La qualitat i quantitat d’aquests records són tan espectaculars que la ficció és sobrera; i no obstant això, és novel·la. Tot plegat molt ben teixit amb una trama ben construïda, diferents testimonis ben alternats que marquen un ritme que no es veu, perquè ni tan sols hi ha capítols, però es nota, perquè costa parar de llegir.

¿Com ens l’explica, l’autora? Em permetré una petita digressió. Com a traductor, de vegades m’enfronto als llibres com ho fa un taxidermista amb un cadàver. Quan traduïm, el nivell de lectura és desesperadament lent i profund: tot es revela i queda exposat, i de vegades costa molt que agradi un llibre, quan l’has remenat tant. Però aquest no és el cas de Tu no ets una mare com les altres.

La prosa és natural, fluïda, però sobretot conté aquell ingredient màgic que es troba a les confessions a cau d’orella: lluny de fer-se pesades, et deixen amb ganes de saber més detalls. Les fórmules que utilitza s’agraeixen, i fins i tot s’esperen, com aquesta mena d’estil indirecte amb què reprodueix els diàlegs. Arriba un punt en què no saps què prefereixes, si sentir la història perquè és molt interessant, o si sentir-la explicada per aquella veu. Per sort, no cal triar, podem tenir-ho tot; però atenció, perquè hem topat amb el que per a mi és l’element clau de la qualitat subtil que caracteritza la prosa de Schrobsdorff: la veu.

Tan impressionant com la magnitud i la precisió dels seus records és la veu amb què ens els explica, capaç de mutar en qualsevol moment i passar de la innocència infantil a la maduresa que li permet narrar sense jutjar quan és necessari. De vegades l’Angelika és el jo narrador; d’altres apareix en tercera persona, quan l’autora intenta allunyar-se per veure la situació amb perspectiva.

Cal una gran maduresa per afrontar un repte com aquest, i Schrobsdorff la demostra amb escreix. La seva veu fluctua entre dues posicions: d’una banda, la visió adulta amb què es mira la mare als ulls, d’igual a igual; de l’altra, el maniqueisme infantil, aquesta percepció del món amb data de caducitat que l’experiència acabarà deformant, polint i matisant, i que afortunadament l’autora no ha oblidat. Gràcies a aquesta memòria prodigiosa obtenim el segon punt de vista. Així doncs, tenim dues mirades i una veu diferent per a cadascuna; les dues veus són de la mateixa persona i la constatació ens sorprèn tant com el pas del temps. I l’efecte és bonic, molt bonic.

No vull acabar aquest breu comentari sense tenir present que si en un llibre hi surten nazis, per força queda etiquetat com a llibre de nazis. A Tu no ets una mare com les altres hi surten nazis i jueus, i ens parla de l’exili, de la guerra i de l’holocaust. Però tot això té un caràcter secundari, és només el context com n’hagués pogut ser un altre. La gent que se senti atreta per les històries personals de la Segona Guerra Mundial hi trobarà un bon llibre que sens dubte els agradarà, però la gent que estigui farta del tema i l’eviti per sistema no s’hauria de deixar influir per aquesta etiqueta si no es vol perdre una joia.

 

 

0 comentaris

Escriu el teu comentari

Vols unir-te a la conversa?
Agraïm la teva participació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *