Josep M. Espinàs havia decidit explorar un territori de boscos. Ja havvia caminat per paisatges de vinyes i oliveres. Tenia previst un itinerari pel Berguedà: Santa Maria de Merlès, Casserres, Montmajor, Avià, Sant Maurici de la Quar… Abans que comencés el viatge, molts d’aquells boscos es van cremar, en una catàstrofe sense precedents. Però l’escriptor no va renunciar al seu projecte.

I així aquest llibre és el testimoni d’una experiència fora del corrent. Perquè Espinàs ha trepitjat els boscos calcinats, les seves sabates s’han cobert de cendra, i descriu amb una emoció continguda, i amb una qualitat literària excepcional, els colors i les olors, el silenci i la buidor que l’han acompanyat.

Però també ha conegut el contrast de les valls encara verdes i, sobretot, molts personatges que han viscut de prop la tragèdia. A peu pels camins de cendra no és el reportatge sobre un gran incendi. Es la narració de l’aventura personal de l’escriptor, el retrat dels més diversos personatges que troba al llarg del camí i el descobriment de la força que té la vida. Encara que sigui brutalment sacsejada.