Sentir-se salvador dels negres pot ser molt agraït. Però cinquanta anys de cooperació no han servit tant com sovint es creu. Europa ha demostrat ser un pou sense fons de donants. L’Àfrica ha demostrat ser un pou sense fons de fracassos. Per ineptitud, per poca sostenibilitat, per corrupció, per interessos ocults, per ignorància de les formes de vida africanes… Tot i així ha arrelat la idea que el problema africà se solucionarà amb projectes de desenvolupament. L’opinió pública segueix jutjant-los per les bones intencions i no pels bons resultats.
Si la cooperació no serveix per al que hauria de servir, ¿per què ens segueix interessant? ¿Qui són els addictes a la cooperació, els europeus o els africans? ¿Som consumidors de solidaritat més que no pas solidaris? ¿Què s’amaga darrere aquesta generositat?
A Blanc bo busca negre pobre Gustau Nerín, un antropòleg que coneix molt bé el continent africà, desmitifica la cooperació internacional. A través de les experiències que ha recollit treballant i viatjant, rebat amb arguments econòmics, sociològics, morals i, com no, antropològics, les suposades bondats de les ONG i l’ajuda oficial al desenvolupament. Amb ironia i provocació, transmet al lector una visió nova i fresca del continent africà. I també d’Occident.
M’agradaria recomanar aquest llibre. Fa un anàlisis molt complert de allò que nosaltres entenem com Ajuda a l’Africa.
Expressa d’una manera molt àgil tot el que he estat defensant molt de temps i que encara defenso. Com diu el autor, i jo subscric totalment, no es una crítica a la gent de bona voluntat. Es un avís perquè siguem crítics, perquè analitzem les coses i seguim actuant encara amb mes força. La força que dona el coneixement i el esperit crític.
M’he sentit plenament identificat amb el seu anàlisi.