De Gérard Depardieu només ha circulat fins ara una certa llegenda, i sobretot les imatges inevitablement superficials que hi ha sobre els famosos del cinema. Depardieu era la ficció.

Els qui coneixien la seva enorme personalitat amagada pensaven que seria formidable que Depardieu escrivís un llibre. Però aquest gran actor, aquest artista de la paraula, s’aturava davant l’escriptura com un enamorat tímid.

Fins que, feliçment, ha comès un error. Entre dues pel·lícules, aquets home atrafegat per la feina i l’èxit ha decidit descansar uns mesos. I ha començat a escriure una llarga carta, a la seva mare -quin retrat en fa!- i ell mateix s’ha sorprès de continuar escrivint, en un impuls irresistible, sobre Catherine Deneuve, Marco Ferreri, Mitterrand, Isabel Adjani, Marguerite Duras, Truffaut… i molts altres personatges, però també sobre la seva dona, sobre els diners, el treball, la natura, la malaltia. Després de rellegir aquests textos, Depardieu els ha volgut oblidar. Ha estat necessari arrancar-li aquestes cartes: són les Cartes robades, en les quals Depardieu confessa amb paraules tendres i dures la seva condició humana. Un llibre que va de dret al cor del lector. I no és ficció.