L’escola contra el món és una crida a l’esperança. Quan criticar l’escola i els mestres s’ha convertit en un esport, quan els profetes de calamitats són venerats pels mitjans de comunicació, el llibre de Gregorio Luri desemmascara tòpics, asserena els ànims i predisposa a l’acció. L’autor presenta alhora tres qualitats molt poc freqüents entre els que ara pontifiquen sobre l’ensenyament: té una sòlida formació filosòfica, coneix molt bé les escoles d’Europa i del món i parla des d’una llarga i satisfactòria experiència a l’aula.

La veu de Luri és una veu que poques vegades es deixa sentir: és la veu dels qui hi tenen anys d’ofici, dels qui han passat gairebé tota una vida educant. A partir d’una anàlisi crítica del que ha estat el pas de l’escola moderna a la postmoderna, Gregorio Luri gosa parlar sense embuts —i amb un mesurat i oportú sentit de l’humor— de les confusions a les quals han conduït el relativisme i l’escepticisme moral, de la conversió de la multiculturalitat en un valor o del paper de les noves tecnologies en la important relació cara a cara entre mestre i alumne. I, amb la mateixa contundència, defensa el paper de l’autoritat del mestre, la primacia de la comunitat que ens fa ciutadans o la inexcusable educació de la responsabilitat i de la frustració. La conclusió és rotunda: L’optimisme no tan sols és possible, sinó que és el primer deure moral de l’educador.