«Fa molts anys que volia escriure un llibre com aquest», diu Nèstor Luján en el pròleg. «és a dir, un diccionari de reflexions personalíssimes sobre les menges antigues i actuals, escrit amb el petit rigor que exigeixen els diccionaris, però sense la seva fredor. He parlat del que em semblava, he dit sempre el que penso i m’he divertit fent-ho».

El lector també s’hi divertirà, llegint-lo. Per alguna cosa és un diccionari que s’identifica per un nom, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana, i en el qual Nèstor Luján gosa manifestar «una total llibertat d’opinions, arbitràries potser, però que són el producte de més de cinquanta anys de menjar pels restaurants d’aquests mons de Déu». Quan parla dels banquets, dels sopars ridículs, de la superstició del tretze a taula, del trist pollastre que qualifica de «racional», apareix tota la ironia del gran escriptor, rotund i brillant.

L’altre gran interès d’aquest diccionari és, evidentment, la informació. De l’all al xolís, passant per un centenar llarg de temes gastronòmics Luján harmonitza, com en una salsa ben lligada, l’amenitat i la documentació. Les referències que dóna sobre els aliments i els plats que ha triat -cal insistir en l’originalitat d’un «diccionari personal»- constitueixen una lectura apassionant i curiosa. Però també util. Molts dels plats de la cuina catalana s’expliquen amb la recepta corresponent.

Suggestives il·lustracions completen aquest volum, que ja neix com un llibre clàssic -«el Luján», en diran d’aquest Diccionari- i, per tant, d’interès permanent.