“Aquesta novel·la està escrita sense odi.”

A Elisa Kiseljak, que farà onze anys a l’estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.

Però falta molt poc perquè tot deixi de tenir importància. L’amic del pare ha fet plorar Elisa Kiseljak i després li ha dit: “Si deixes de plorar et regalaré un braçalet de plata”.

Ningú s’adona del que ha passat. Elisa Kiseljak està una mica estranya i prou. Fins que comença a fer-se gran i un dia truca a la seva mare i li demana, espantada: “Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible”.

I passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies.

Diu l’autora al lector: “Elisa Kiseljak només és un nom possible per a una vida probable. Però no es podia dir de cap altra manera: Elisa Kiseljak. Repeteixi el seu nom perquè no se li oblidi”.

“Aquesta novel·la està escrita sense odi”, sí. Però amb aquella alta qualitat literària que sap donar a la delicadesa una força trasbalsadora.