Francesc Casares era un nen molt petit aquell abril del 1931, però recorda perfectament que va sortir al balcó, atret pels crits que pujaven del carrer: «Visca Macià, mori Cambó!». S’acabava de proclamar la república.
La seva família era republicana, però no els va agradar gens que el nen cridés el «mori». Tenien una profunda aversió a la violència. Francesc Casares la va heretar. Encara que a partir de l’adolescència, hagués de viure –com tants altres– situacions molt dures. I aquest llibre és la crònica, primer, d’uns anys feliços, rurals i aromàtics –Casares descriu suggestivament tots el detalls– i després, fins al 1950, la successió de fets que ja formen part de l’accidentada vida pública de la postguerra.
Però Casares va viure-la des de dins, en els anys universitaris, després com a advocat i lluitador clandestí, com a pres i com a militant en democràcia. Una figura que es va voler mantenir sempre en la discreció. Però ara, en aquest llibre, Francesc Casares recull amb atractiva precisió els personatges que ha conegut i les situacions que ha viscut, a través de les quals es dibuixa, amb rigor i amb vivesa, tota una època. Les memòries d’un home lliure, impulsat sempre per la positiva convicció del «visca»!