En el pròleg, l’escriptor Albert Sánchez Piñol diu:

«En el llibre de Lucien Badjoko hi ha un factor que em va atraure de seguida: en cap moment busca la nostra complicitat, molt menys la nostra indulgència. En la majoria de llibres sobre els nens soldats,  la infància i la guerra serien dos elements oposats. Molt lluny d’aquest principi narratiu, la novetat que aporta Badjoko és una relació amb la guerra ambigua, molt ambigua. Criatura enganyada? Sí i no.»

El petit Lucien Badjoko va agafar un fusell als 12 anys, va lluitar i va matar, igual que trenta mil nens més, per alliberar el Zaire de la dictadura de Mobutu. Als 16 anys va ingressar en un centre de reinserció. Allà va ser on la periodista Katia Clarens el va descobrir: «la seva mirada era diferent de la dels altres. Somreia amb seguretat». I Lucien li va confiar la seva història. Una història terrible que el noi va contar amb un estrany somriure permanent, i que en aquestes pàgines reviu amb una prosa que és digna de la millor narrativa clàssica sobre la cara i la creu de la guerra.

Avui, Lucien Badjoko, el nen que va ser soldat, té 19 anys i estudia dret a la Universitat de Kinshasa.