Ha arribat l’hora de l’ara sí que toca. Després d’anys de pujolisme pragmàtic, cautelós, d’anar a pams i de mirar la pesseteta, ha arribat l’hora que tots els catalans, absolutament tots, compartim l’embadocament feliç, la rauxa sense límits que ens va proposar l’alcalde barceloní: «No tingueu por de somiar.»

Òscar Pàmies Bayerri i el seu equip d’enginyers i tècnics (sense títol, però tampoc en tenia el Creador del Món) s’han llançat a somiar amb una ambició desconeguda, deixant enrera la ridícula modèstia dels fòrums i dels ruquets al cotxe.

Ara veurem obres portentoses, projectes que ens portaran a la reconstrucció faraònica del país. No ens estarem de res. Convertits en ciutadans divins –no com els d’aquella «gauche» ja superada–, els catalans podrem caminar sobre les aigües, guanyar el Premi Nobel i el festival d’Eurovisió i conduir per l’Autopista Nacional ben borratxos i sense risc.

Una furtiva llàgrima relliscarà per la nostra galta quan veurem, finalment, una Catalunya independent. Sense haver d’acudir ni a les armes, ni al diàleg. Només al Geni.