Milers de persones –homes i dones– van ser detingudes i torturades a Catalunya en la postguerra. En aquest llibre sentim unes veus que encara poden donar el seu testimoni personal. Històries d’un temps en què a la família d’un executat se li negava fins i tot el dret de posar una esquela. Un temps d’impunitat repressiva.

Les veus de la presó són molt diverses. Darrere de cada història hi ha una situació familiar, una trajectòria vital, unes idees socials i polítiques. I, sobretot, una manera pròpia de resistir a una destrucció física i psíquica.

«Ara voleu saber-ho?», diu un dels entrevistats. «Arribeu massa tard». És cert que molts dels qui van patir els primers anys de les comissaries i de les presons franquistes ja han desaparegut. Per això té un valor tan extraordinari tot el que expliquen les veus que parlen en aquest llibre. No n’hi ha dues d’iguals. Però les uneix el record fortíssim de la por i de l’esperança compartides.

Els testimonis personals es completen amb el text d’un historiador de reconegut prestigi sobre la repressió i la clandestinitat des dels anys 40 als 70.

«Em van tenir 72 hores penjat en un tub de calefacció? M’han torturat i han enviat a la família roba plena de sang, per fer veure que havia mort? Bé, molts han passat per això… L’important és el per què» MIGUEL NÚÑEZ GONZÁLEZ

«Ho compartíem tot, sense solidaritat no hauríem resistit. Qui rebia una visita, explicava les coses que li havien dit als qui no en rebien» ABEL PAZ

«Recordo que, a l’hospital, un pres demanava aigua i la monja responia: “espera’t fins a demà”» DIOSDADO TOLEDANO TURÉGANO

«Al corredor de la mort, vaig aconseguir un llibre sobre el càlcul logarítmic del centre de gravetat dels vaixells. Gràcies a això vaig superar les matinades, quan venien a buscar els condemnats a mort» ÀNGEL FERNÁNDEZ VICENTE

«Em van apallissar, em van lligar, em van arrossegar… Em picaven als peus per fer mal,
però mirant de no trencar cap os. I a l’esquena. I una puntada de peu a la cara que se’ls va escapar, perquè no volien que quedessin senyals» JORDI PUJOLI SOLEY

«Al costat de la presó hi havia la fàbrica de taüts. Sentíem els cops de martell, i alguns presos calculaven quantes caixes havien fet per a nosaltres en una nit» JOSEP SUBIRATS PIÑANA

«A més, el jutge ponent era un falsari que no havia fet la carrera de dret» ISIDRE MOLAS BATLLORI

«La presó es va quedar sense practicant, i la direcció va encarregar el servei als estudiants.
Però els altres es marejaven quan veien sang i em vaig convertir en especialista a posar injeccions» MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN