Enginyós, ple de sentit comú i intel·ligentment provocatiu, el famós dramaturg Arthur Miller explica com l’actuació teatral i la política són arts bessones en la nostra feliç Era de la Diversió. Reagan potser ha estat el primer actor professional elegit president dels Estats Units, però Miller analitza les arts interpretatives de Roosevelt, Kennedy, Clinton, Bush… i no s’oblida de Hitler, Mussolini i Franco.

Les referències que l’autor fa a Bob Hope, Clark Gable, Marlon Brando, Dustin Hoffman, al circ i a les pel·lícules més conegudes arreu del món, ajuden a fer veure que «els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d’aprendre a fer d’actor». I Miller es pregunta: «És bo que la nostra vida, i també la política, sigui regida tan profundament per les arts del teatre, des de la tragèdia al vodevil i a la farsa?»

Sempre hi ha hagut líders-actors. Però en el nostre temps, la televisió ha provocat un canvi enorme: milions de vides es troben envoltades –assetjades, podríem dir– per les arts del teatre. És un fet que Miller analitza amb lúcida ironia en un text excepcionalment suggestiu per a tothom.

Epíleg de F. M. Álvaro.