Amb una prosa esplèndida, Josep Maria de Sagarra evoca el dia, ell era un nen de vuit anys, que va voler anar a l’enterrament de Verdaguer. I el descobriment, de petit, dels versos de mossèn Cinto, «l’únic poeta català llegit de debò» en aquella època. Però alhora malentès i fins i tot menystingut en els cercles intel·lectuals durant els últims anys de la seva vida, i també després de la seva mort.

Un Sagarra adult i lúcid superà aquella onada de desafecte dels iconoclastes i dels qui van convertir el cas Verdaguer «en un vulgaríssim motiu de demagògia i de reacció». I va saber veure que no es podia entendre res si se separava el poeta de l’home.

En el pròleg a un dels dos textos que aquí es reediten, Maurici Serrahima fa l’elogi de la capacitat de Sagarra com a crític. Però, a més, en aquestes pàgines apareix el magistral domini que té Sagarra de l’art de recrear l’aire d’un temps i de retratar tots els personatges que es movien –enduts per passions diverses, o simplement desorientats– al voltant de Verdaguer.

Verdaguer i Sagarra, els dos poetes més populars de Catalunya, junts en aquest llibre.