Últimament m’he dedicat a observar Catalunya, i a comparar-la amb tot el que he vist treballant amb clients escampats pel món. I he acabat preguntant-me: «Si realment pogués ser imparcial, compraria Catalunya?».

L’Europa que cal anar desmuntant és la del model de Brussel·les, la que tant agrada a Madrid i a París, i que tant desagrada, amb raó, a britànics i alemanys.

El catalanisme polític sorgit a cavall del XIX i el XX va triomfar perquè era eficaç, i el d’ara fracassa perquè és imcompetent.

Ens podríem preguntar quin concepte té del risc el català, si de l’arriscada tasca d’arreplegar cargols en diu anar-los a «caçar».

Els principals executius de les corporacions importants han decidit que fan d’empresaris sense ser propietaris de l’empresa que representen. Ni Duran Farell era l’amo de Gas Natural ni els capitostos de la patronal catalana han arriscat part del seu capital. A Catalunya, de burgesia important no n’hi ha.

Barcelona s’hauria d’haver adonat que és més important ser la tercera d’Europa en un sol camp que ser la primera d’Espanya en res.

Barcelona ja és una mena de parc temàtic de Gaudí, una mena de macro-Lloret amb ínfules culturals.

La màfia italiana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana.

Tradició municipalista? Busquin al diccionari la paraula «alcaldada».