Josep M. Espinàs va passar una tarda a Palas de Rei, per observar les colles que anaven cap a Santiago de Compostel·la. L’endemà també va començar a caminar, però cap a la Galícia més amagada, pels camins on no hi ha forasters, la Galícia antiga de les parròquies, les esqueles enganxades als troncs dels arbres, les pastores que porten al prat les vaques de la casa. I també l’home que va ser mariner i té ganes que el desconegut l’escolti quan evoca mars i terres llunyanes.

Julien Gracq, analitzant l’evolució dels gèneres, parla dels escriptors que «annexen nous territoris a la literatura». A A peu per Galícia, Espinàs organitza una narració que sedueix pels retrats dels personatges, per la immersió en el paisatge, per les sensacions i reflexions que neixen del pas del camí i del pas del temps, «amb l’esperança que la vida i la literatura es facin una sola cosa».

Amb els seus catorze llibres de viatges, es pot dir justament que Espinàs ha annexat a la literatura no solament territoris geogràfics sinó gèneres o territoris narratius.