«L’altre dia, quan va veure’m amb la camisa de dormir cordada damunt del davantal de cuina, en Josep es va quedar aturat davant meu. Jo vaig endevinar-li un fons d’esfereïment a la mirada. No recordava com aquella camisa de dormir havia anat a parar damunt d’aquell maleït davantal. I vaig pensar: “Les coses no rutllen”.»

Lluïsa, una dona que pateix els inicis de la malaltia d’Alzheimer, té por de perdre els seus records i decideix escriure’ls en una llibreta, asseguda a la seva cadira de boga. Ara viu a ciutat-«potser aniré a unes reunions que es fan a l’hospital per a les persones que es fan velles abans d’hora»..– però la llibreta es va omplint amb l’evocació entendrida, lluminosa. del món pagès on va néixer. La nena, la noia adolescent, l’estudiant a Manresa. Els pares, l’àvia, el germà còmplice, després el marit…i aquell Miquel, el primer home que va conèixer que no era de la família. Secrets que els altres no coneixen, i per això «m’he dut la llibreta a l’habitació, no vull que me la prenguin».

Dona i cadira és una novel·la que construeix la vida d’una dona sensible i intel·ligent en un moment en què comença a sentir-se indefensa. Una història d’una profunda delicadesa, escrita amb un estil subtil, d’una gran riquesa en els detalls, i Pilar Duocastella fa de la protagonista –i de les donas que viuen la mateixa experiència– un admirable retrat literari.