quieselana

¿Qui és Elena Ferrante?

18.03.2016 | 0 Comentaris

Una hipòtesi ben fonamentada i que provoca enrenou

A mesura que augmenten els seus seguidors, augmenta també el misteri que envolta l’escriptora italiana que s’amaga sota el pseudònim Elena Ferrante i les seves novel·les napolitanes sobre una relació d’amistat entre dues dones que dura tota vida, convertides ja en un fenomen global.

Esbrinar la identitat de la senyora Ferrante, que no s’ha donat a conèixer mai, s’ha convertit en una de les endevinalles literàries preferides arreu del món, i diumenge un dels principals diaris italians, el Corriere della Sera, va fer públic l’últim gir argumental: Ferrante podria ser una professora de Nàpols anomenada Marcella Marmo.

Els editors de Ferrante, Edizioni E/O, de Roma, es van afanyar a desmentir-ho, com han fet durant tots aquests anys amb tots els altres intents de desemmascarar Ferrante. «No té ni cap ni peus», va dir Sandra Ozzola Ferri, el cinquanta per cent del matrimoni que porta l’editorial. Marmo, una professora d’Història Contemporània de la Universitat Frederic II de Nàpols, també ho va negar. «No sóc l’Elena Ferrante», va declarar diumenge en una entrevista telefònica.

Marmo es va passar tot el cap de setmana responent a un article del suplement literari del Corriere de la Sera en què Marco Santagata, un novel·lista i professor universitari, afirmava que Ferrante encaixa amb el perfil de Marmo. La seva hipòtesi es basa en una lectura minuciosa de certs passatges d’una de les novel·les de Ferrante, situada a la dècada dels seixanta a Pisa, on una de les dues protagonistes del llibre, Elena Greco, va estudiar Filologia Clàssica a la prestigiosa Scuola Normale. Tant Santagata com Marmo van estudiar a la Normale durant els anys seixanta.

«Jo he creat un perfil… No he pas dit que fos ella», ha dit Santagata en una entrevista telefònica, per afegir després que ni coneix Marmo ni hi ha tingut mai cap mena de contacte. Diu que es va fixar que alguns dels carrers de Pisa que surten al llibre van canviar de nom el 1968, cosa que dóna peu a pensar que l’autora podria haver marxat de Pisa abans d’aquesta data. Mirant els anuaris de la Scuola Normale, va descobrir que aparentment l’única dona napolitana que hi havia a Pisa a mitjans dels seixanta i que després s’havia convertit en una experta en història italiana contemporània, el teló de fons dels llibres sobre Nàpols de Ferrante, era Marmo.

«Vaig fer un treball filològic, com si estigués estudiant l’atribució d’un text antic, encara que es tracti d’un text modern», afegeix Santagata, filòleg de formació i un expert en Petrarca i Dante que ensenya a la Universitat de Pisa. Ferrante ha publicat sota un pseudònim des de la seva primera novel·la, L’amore molesto, va aparèixer a Itàlia l’any 1992. La nota sobre l’autora es limita a indicar que és nascuda a Nàpols. Durant els últims anys Ferrante ha concedit diverses entrevistes, incloent-hi una per al New York Times, però sempre via correu electrònic i a través dels seus editors.

Sandra Ferri diu que no creu que Ferrante respongui a l’article de Santagata. Ni que reveli la seva veritable identitat. «No crec que ara per ara tinc cap intenció de canviar d’idea», ha comentat.

Publicades entre el 2010 i el 2014, les novel·les napolitanes de Ferrante –L’amiga genial, Història del meu cognom, Història de qui fuig i de qui es queda i Història de la nena perduda– han tret la novel·lista pràcticament de l’ombra i l’han impulsat a la fama internacional, des de l’aparició de la traducció anglesa, l’any 2012.

Amb un gran sentit cinematogràfic, les novel·les tracen l’amistat entre dues dones, l’Elena i la Lila, des de la seva infantesa enmig de la misèria del Nàpols de postguerra, passant pels canvis polítics i socials que van transformar Itàlia durant els seixanta i els setanta, fins als nostres dies. A La història del meu cognom l’Elena, la narradora, que es converteix en una escriptora de talent, estudia a Pisa des del 1963 fins al 1967. En una dramàtica escena, un mes de novembre llença uns textos de joventut envejablement intensos de la Lila, que no estan a l’altura del seu propi talent literari, des del pont de Soferino de Pisa al riu Arno.

En el seu article Santagata fa notar que el pont Solferino de Pisa va quedar destruït el 23 de novembre del 1966, quan l’Arno es va desbordar. A la novel·la no s’esmenta aquest desastre natural, tot i que sí que s’ajusta al teló de fons dels esdeveniments del moment. «Aquest silenci sobre fets tan importants suggereix que si bé la memòria de la narradora Elena Greco li diu de fer un salt endavant fins al 1967, la de l’escriptora Elena Ferrante s’atura abans de la tardor del 1966», escriu. Marmo, de 69 anys, a qui diumenge van contactar telefònicament a casa seva, ha negat ser Elena Ferrante. Diu que l’única novel·la de Ferrante que ha llegit és L’amiga genial i que li va agradar. Tot i així, va confirmar que va estudiar història a la Scuola Normale a Pisa des del 1964 fins a finals d’octubre del 1966, en què va decidir tornar al seu Nàpols natal. «Després d’examinar-me de Filosofia de la Moral», va especificar. «Diderot», va afegir. «Em va anar molt bé».

Marmo diu que va tornar a Nàpols perquè no s’entenia amb el tutor de la seva tesi a Pisa i perquè a Nàpols hi tenia amics, la família i connexions polítiques. Formava part del moviment de centre-esquerra Nuova Resistenza, fundat pel pintor i escriptor antifeixista Carlo Levi, que va escriure Crist es va aturar a Eboli, i durant dècades va estar casada amb el seu nebot, Guido Sacerdoti, que va morir l’any 2013.

La vida de Marmo i els seus interessos polítics i intel·lectuals –el crim organitzat a Nàpols, la història del capitalisme, les classes socials a Itàlia i la industrialització del sud– també són temes centrals en les novel·les napolitanes. Va parlar molt ràpid i amb molta vehemència sobre molts temes, i aparentment li agradava respondre preguntes. Va dir que no era «Dr. Jekyll i Mr. Hyde», però que «un sempre té més d’una identitat».

«Sóc napolitana, italiana, dona, professora, europea i també ciutadana del món», va dir.

Santagata reconeix que el fet de no incloure una inundació o de fer servir un nom antic poden ser una elecció literària. «El fet que la protagonista anés a la Normale no vol pas dir que l’autora també hi hagi d’haver anat, però el que es desprèn de la novel·la és que l’autora, efectivament, hi va anar», va dir en l’entrevista telefònica. «És un cas concret, no una regla».

Diu que es vam embarcar en aquest estudi després de passar molt de temps en companyia –o més aviat a l’ombra– de Ferrante l’any passat, quan tant la seva novel·la, Come Donna Innamorata (‘Com una dona enamorada’) i la de Ferrante, Història de la nena perduda, van aparèixer entre els cinc títols nominats al premi Strega, un dels principals premis literaris a Itàlia. Tots dos van perdre davant La ferocia (‘La ferocitat’), de Nicola Lagioia.

 Ves a l’article original

0 comentaris

Escriu el teu comentari

Vols unir-te a la conversa?
Agraïm la teva participació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>