cartaeditora

Carta de l’editora

03.09.2015 | 1 Comentaris

«Vaig aprendre a estimar els catalans llegint i investigant la seva història.»

Mentre l’Albert Sánchez Piñol escrivia Victus, més d’una vegada m’havia dit: «M’agradaria conèixer l’Antoni Muñoz. Els seus llibres em són de gran ajuda per construir la meva novel·la.» Quan Victus ja era a la recta final, vam localitzar en Toni Muñoz a través d’internet. Des de llavors, al reconeixement i simpatia per la seva ingent tasca d’investigador històric s’hi han afegit l’estima i l’admiració per una qualitat humana i una noblesa poc habituals.

L’Antoni Muñoz era un professor de mates i física de Valladolid que, a punt de fer quaranta anys, va arribar a Catalunya per fer classes en un institut. Interessat per la història, el coneixement de la de Catalunya el va anar atrapant de tal manera que ja fa anys que dedica totes les hores –i més–  a la investigació dels segles xvii i xviii, per tal d’ajudar a il·luminar el nostre passat; és a dir, el nostre present.

L’11 de setembre poble a poble és el primer llibre que traça el recorregut complet (fins ara només hi havia monografies específiques de llocs determinats) dels moviments de les tropes catalanes durant els anys 1713 i 1714. Llegint-lo veus i vius l’esforç impressionant d’aquells catalans que, corrent de punta a punta el país, van intentar evitar la invasió borbònica.

Al final del llibre hi ha un índex de més de 400 pobles. La participació de molts d’aquests pobles en la defensa de la llibertat es desconeixia fins ara, i amb aquest llibre l’Antoni Muñoz els restitueix el lloc que els pertoca. I és que el seu objectiu principal és que, quan es parli de la guerra de successió, l’interès i el reconeixement no recaiguin només sobre Barcelona. Més de 50 pobles van ser cremats per defensar la seva manera pròpia de governar-se.

Diu Muñoz: «Per això, seguint la drecera assenyalada pel mestre Josep Fontana, cal fugir de la via única i remarcar esdeveniments històrics que en unes altres circumstàncies haurien fet possibles altres desenllaços.» Com ara el fet que, al consell d’oficials borbònics del dia 9 de setembre de 1714, el mariscal Berwick va plantejar un ajornament del setge de Barcelona per les contínues pluges, amb centeners d’ofegats a les trinxeres i a les mines. La tardor s’acostava i per tant el temps aniria a pitjor. L’enginyer Verboom va aconseguir convèncer Berwick d’esperar uns dies. El 10 de setembre la pluja es va aturar i es va produir l’assalt general. O un altre exemple: Les tropes espanyoles a l’interior del país no cobraven des del juliol, i havien denunciat que, si no se’ls pagava el sou, no combatrien. Si les institucions catalanes ho haguessin sabut, ¿haurien modificat la seva estratègia?

La tesi d’Antoni Muñoz és que la idea imperant que els catalans estàvem condemnats a perdre no és certa de cap de les maneres, i a través de les pàgines de L’11 de setembre poble a poble demostra que aquells homes i dones van aconseguir, amb uns recursos mínims, posar enormes traves als exèrcits espanyol i francès i cansar les seves forces imperials fins a l’extenuació. Muñoz demostra que quan les tropes catalanes tenien la informació necessària (recordem que llavors era difícil ser a Vic, per exemple, i saber què passava a Reus), van sortir sempre victoriosos de les batalles. En definitiva, que unes altres circumstàncies haurien fet possible la victòria o si més no un pacte raonable.

I és que, més enllà del munt de novetats històriques concretes que aquest llibre proporciona, en Toni Muñoz voldria empènyer en aquests moments tan decisius els ciutadans de tot Catalunya a reforçar el reconeixement de les virtuts dels nostres avantpassats.

Diu l’autor: «La història l’escriuen els vencedors, com és natural. El que no podem consentir és que facin passar la seva versió per l’única possible, i que intentin esborrar alguns fets que encara es manifesten en la identitat d’un poble que va fer avançar la història d’Europa cap a un model més democràtic i més lliure.

Recordem, si no, què deia enfurismat Felip V al rei de França, Lluis XIV: «Se han atrevido a declararme la guerra a mí, y al rei de Francia, mi abuelo.»

A l’Antoni Muñoz –potser perquè amb qui passa més hores és amb els homes i dones del segle xviii– se li han encomanat el convenciment i la generositat dels millors personatges de Victus. Però a ell el tenim ara i aquí. Aprofitem-ho.

Moltes gràcies per ajudar-nos a escampar el seu (re)coneixement i el del seu llibre.

Isabel Martí

 

 

 

1 comentari
  1. Mercè Noguera Hosta
    Mercè Noguera Hosta says:

    Entusiasmada amb el llibre de l’Antoni Muñoz, tan entenedor per a tots. Una edició esplèndida.
    Vaig conèixer l’Antoni Muñoz abans de que arribés a Barcelona.
    M’agradaria contactar amb ell.
    Podria l’editorial fer-li arribar la meva adreça de correu ?
    Moltes gràcies.
    Mercè Noguera Hosta

    Respon

Escriu el teu comentari

Vols unir-te a la conversa?
Agraïm la teva participació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>