La pena de mort és l’espectacle més tràgic que ha inventat l’espècie humana. I és dur admetre-ho, però si ha perdurat al llarg dels segles és perquè aquell espectacle aconseguia un èxit de públic. Aquest èxit encara és visible en alguns països, com és el cas de les lapidacions col.lectives.
La forma d’execució depenia del delicte i de la categoria del condemnat: esquarterar, penjar, cremar, degollar, afusellar, donar garrot… Es tractava d’alliçonar la gent. “Ja veieu què us pot passar si…” I, efectivament, la gent ho anava a veure, i s’esgarrifava… però també es divertia.

Joan de Déu Domènech evoca tots els aspectes de les execucions públiques amb una documentació detallada i alhora amb un estil ple de color i vivesa. ¿Sabíem que els botxins heretaven el càrrec i no podien viure en societat? I a més de recollir procediments, cerimonials i anècdotes, Domènech convida el lector a fer un recorregut pels carrers i les places de Barcelona –un mapa ho assenyala– que en algun moment van ser escenaris on el poder mostrava al poble qui tenia el dret sobre la vida i la mort.