Laxe, Camelle, Camariñas, Muxía, Lires, Corcubión, Fisterra… Noms que ens van arribar juntament amb les notícies sobre el chapapote. Què hi havia darrere d’aquests noms? Què pensava la gent, com vivia? Josep M. Espinàs ha caminat de poble en poble per la Costa da Morte, amb la mar a tocar, per un dels paisatges més bells, més imposants, més dramàtics de l’Atlàntic.

Una costa de temporals, de marees «vives», de naufragis. «No sé quina força té la droga, però el mar…» ha sentit dir Espinàs a un mariner. També la costa de l’emigració: «aquí se coge mucho la maleta», li diuen a Camelle.

Hi ha boniques postals de Galícia, amb fars i onades espectaculars que trenquen contra les roques. Però la Costa da Morte que ha vist Espinàs és molt més que això. Ha descobert perquè a Xosé li diuen Xiba, que hi fa, a Muxía, Lorena l’alema-nya, l’espai solitari i magnètic, entre terra i mar, del cementiri dels Anglesos.

I arribar finalment a Fisterra, on comença el Més Enllà.