Joan Pich i Pon (1878-1937), polític català, va ser l’autor de tantes frases divertidament incultes que va arribar a crear, sense voler-ho, un gènere d’humor: les piquiponianes. Era l’home que deia que la seva missió era «prestar un vacío a Barcelona», que anunciava que donaria «un cicló de conferències» i que quan es va retirar va afirmar que es dedicaria a la «vida sedimentària».

Però Josep M. Albaigès, a més de recollir les piquiponianes més famoses, ha explorat el món de les relliscades i barbaritats més pintoresques i còmiques al llarg dels anys, i les ha trobat en la premsa, la ràdio, la televisió, la política, l’ensenyament. Disbarats increibles en l’ús del llenguatge mèdic, jurídic, geogràfic, religiós, econòmic, etc., per part de professionals i d’espontanis. Albaigès també reivindica, en aquest estudi seriós compatible amb les riallades, la figura del famós productor de cinema Samuel Goldwyn, que va dir: «Si Roosevelt fos viu, es regiraria a la seva tomba».

Les piquiponianes van tenir tant d’èxit que la revista Mirador pagava tres pessetes a cada lector que n’enviés una de bona. Albaigès precisa, sempre que pot, si les frases que recull són certes o atribuïdes. El que és segur és que totes són exemples insuperables de la incultura més divertida.